dimecres, 1 de maig del 2013

Un plec a Sant Jordi

Aquest any el Mariano Veloy s'ha estrenat en el noble art de la signatura de Sant Jordi. Les cues a la Rambla de Catalunya no eren pel seu 100 motius per ser perico, però s'ho va passar d'allò més bé. Ell ens ho explica així: 



Un plec (m.: professional liberal de l’edició a Catalunya) no té cada dia l’oportunitat de disfressar-se d’autor i seure la diada de Sant Jordi en una parada a signar llibres. Potser per això les sensacions prèvies són una mica contradictòries. D’una banda, fa il·lusió veure’s al costat de les persones a qui normalment fem de salvavides; de l’altra, no es pot evitar aquella sensació de perill dels toreros espontanis que saltaven a les places al crit de más-cornadas-da-el-hambre. Un cop arriba el dia, però, la por queda diluïda per la sensació eufòrica de veure’s enmig d’una festa. Com si la combinació de llibres, roses i un dia de sol produïssin el mateix efecte que un parell de gintònics.
Aquest efecte, en el meu cas, es va veure reforçat perquè vaig tenir la sort que m’acollís la bona gent de la parada que el RCD Espanyol havia muntat a la Rambla de Catalunya. Allà vaig poder saludar Stuani (sense màscara), i xerrar amb altres pericos grafòmans, com Sergi Fidalgo, Carlos Belmar o Marc Raymundo. I encara més. Dels molts pericos que van passar per la parada, un bon grapat va tenir el poc seny de demanar-me una signatura. I, és clar, no vaig desaprofitar l’ocasió d’estampar la dedicatòria que m’havia empescat la nit abans: “Amb tant efecte com un xut de Tamudo.”
Les bones sensacions del matí es van allargar durant tot el dia. Vaig anar al dinar organitzat per l’editorial i, després de menjar amb una dotzena d’autors, vaig confirmar que les llegendes que corren no són certes. No tots els autors tenen la intel·ligència de Mario Vaquerizo, la simpatia de Jorge Javier Vázquez i la profunditat d’Albert Espinosa… N’hi ha que, fins i tot, semblen bones persones! Animat per aquest descobriment, a la tarda vaig córrer a signar a l’Abacus Illa, on vaig viure el meu derbi particular amb la periodista Pilar Calvo (coautora d’un voluminós llibre sobre la fórmula Barça). Potser perquè jugava a casa (l’Illa està més a prop de Sarrià que del Camp Nou), el resultat d’aquest derbi de signatures va ser favorable als pericos. Un 4-0 que encara no podíem saber que seria premonitori…
Al final del dia, esgotat però feliç, encara vaig tenir ànims per anar a fer unes copes a l’Astrolabi amb un grup d’amics. I quan em van preguntar quina havia estat la meva anècdota del dia, vaig contestar de la manera més divertida que vaig saber. “A mig matí la consellera Rigau s’ha aturat a la parada de l’Espanyol per comprar un llibre per al seu marit, perico, i ha escollit el meu. Segurament a casa ja tenien els altres títols de la parada… Li he signat el llibre i li he desitjat sort en la defensa del català. La consellera m’ha somrigut i ha exclamat: ‘No sé què diran quan em vegin amb aquest llibre!’ Aleshores algun brivall que corria per allà ha exclamat: ‘Hem aconseguit el que mai no aconseguirà en Wert: espanyolitzar la consellera!’”




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada