Aquest any el Mariano Veloy s'ha estrenat en el noble art de la signatura de Sant Jordi. Les cues a la Rambla de Catalunya no eren pel seu 100 motius per ser perico, però s'ho va passar d'allò més bé. Ell ens ho explica així:
Un plec (m.: professional liberal de l’edició a
Catalunya) no té cada dia l’oportunitat de disfressar-se d’autor i seure la
diada de Sant Jordi en una parada a signar llibres. Potser per això les
sensacions prèvies són una mica contradictòries. D’una banda, fa il·lusió
veure’s al costat de les persones a qui normalment fem de salvavides; de
l’altra, no es pot evitar aquella sensació de perill dels toreros espontanis
que saltaven a les places al crit de más-cornadas-da-el-hambre.
Un cop arriba el dia, però, la por queda diluïda per la sensació eufòrica de
veure’s enmig d’una festa. Com si la combinació de llibres, roses i un dia de
sol produïssin el mateix efecte que un parell de gintònics.
Aquest efecte,
en el meu cas, es va veure reforçat perquè vaig tenir la sort que m’acollís la
bona gent de la parada que el RCD Espanyol havia muntat a la Rambla de
Catalunya. Allà vaig poder saludar Stuani (sense màscara), i xerrar amb altres
pericos grafòmans, com Sergi Fidalgo, Carlos Belmar o Marc Raymundo. I encara
més. Dels molts pericos que van passar per la parada, un bon grapat va tenir el
poc seny de demanar-me una signatura. I, és clar, no vaig desaprofitar l’ocasió
d’estampar la dedicatòria que m’havia empescat la nit abans: “Amb tant efecte
com un xut de Tamudo.”
Les bones
sensacions del matí es van allargar durant tot el dia. Vaig anar al dinar
organitzat per l’editorial i, després de menjar amb una dotzena d’autors, vaig
confirmar que les llegendes que corren no són certes. No tots els autors tenen
la intel·ligència de Mario Vaquerizo, la simpatia de Jorge Javier Vázquez i la
profunditat d’Albert Espinosa… N’hi ha que, fins i tot, semblen bones persones!
Animat per aquest descobriment, a la tarda vaig córrer a signar a l’Abacus
Illa, on vaig viure el meu derbi particular amb la periodista Pilar Calvo
(coautora d’un voluminós llibre sobre la fórmula Barça). Potser perquè jugava a
casa (l’Illa està més a prop de Sarrià que del Camp Nou), el resultat d’aquest
derbi de signatures va ser favorable als pericos. Un 4-0 que encara no podíem
saber que seria premonitori…
Al final del
dia, esgotat però feliç, encara vaig tenir ànims per anar a fer unes copes a
l’Astrolabi amb un grup d’amics. I quan em van preguntar quina havia estat la
meva anècdota del dia, vaig contestar de la manera més divertida que vaig
saber. “A mig matí la consellera Rigau s’ha aturat a la parada de l’Espanyol
per comprar un llibre per al seu marit, perico, i ha escollit el meu.
Segurament a casa ja tenien els altres títols de la parada… Li he signat el
llibre i li he desitjat sort en la defensa del català. La consellera m’ha
somrigut i ha exclamat: ‘No sé què diran quan em vegin amb aquest llibre!’
Aleshores algun brivall que corria per allà ha exclamat: ‘Hem aconseguit el que
mai no aconseguirà en Wert: espanyolitzar la consellera!’”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada