divendres, 1 de febrer de 2013

L’americana d’un freelance


El Sergi Roma ens envia el seu testimoni com a freelance. Sospitem que aquest testimoni és un conte, i que Sergi Roma amaga algun dels nostres socis. Però, sigui com sigui, ens ha agradat el seu text. Diu així:


Fa un parell d’anys el gestor em va trucar per donar-me una mala notícia. Si volia seguir pagant el lloguer, el menjar i altres luxes com la factura de la llum o uns mitjons de llana per a l’hivern, només tenia dues solucions: havia de facturar més o renunciar al despatx que compartia al centre de la ciutat amb un comercial xinès, una traductora del rus i noi molt estrany que passava les hores resolent sudokus. Deixo de banda la ràbia que vaig sentir (va ser molta!), perquè no és d’això del que vull parlar. Del que vull parlar és del problema amb què em vaig trobar a l’hora de treballar a casa: la gran, gran dificultat per separar la vida privada de la professional. No n’hi havia prou de marcar uns horaris inflexibles. Si no era un editor desesperat que trucava buscant un redactor-kamikaze, era el meu fill Clark que decidia posar-se malalt i interrompre’m les hores de feina; si no era una coordinació que m’exigia treballar un dissabte al matí, era una rentadora urgent que m’obligava a deixar unes galerades a mig corregir…
Durant un temps vaig trobar el que em semblava la solució perfecta. A les rebaixes em vaig comprar una americana blava a Massimo Dutti, i cada cop que seia davant de l’ordinador me la posava i no me la treia fins a l’hora d’acabar la feina. Aleshores sí, me la treia, i em posava el meu batí de color negre. Amb aquest batí tenia permís per dedicar-me a la meva trepidant vida privada: ocupar-me den Clark, rentar els plats, mirar sèries amb la meva dona… Tot anava sobre rodes fins que un dia se’m va estripar el batí. No és estrany perquè el tenia des del segon any de la universitat, i nhavia passat de tots colors. El que ell no podia saber és que va decidir estripar-se en el pitjor moment: no calia trucar al gestor per saber que ara no era el moment de comprar un batí nou… Després de barrinar-ho durant un temps, vaig adoptar el que jo anomenava una solució temporal. Com que a casa hi feia fred i no podia engegar la calefacció abans de quarts de vuit (massa car!), vaig decidir posar-me la jaqueta no només quan treballava, sinó també durant les hores de la meva vida privada.
El desastre d’aquesta decisió va ser absolut. En poc temps l’americana Dutti va sofrir les mateixes exigències que havia sofert el vell batí, però va demostrar que la seva resistència era molt menor. Les taques que em feia mentre cuinava eren indelebles; en Clark hi contribuïa guixant-me-la amb un retolador o mossegant-me’n les mànigues, en una imitació surrealista de Bob Esponja, i l’ús continuat va fer que la meva americana envellís sobtadament. No va passar ni un mes abans que la meva dona —que s’havia oposat a aquella “estratègia forassenyada”— assenyalés que era impossible distingir aquella americana suposadament nova del vell batí negre. I el que era pitjor: m’era impossible separar nítidament les hores de feina de la meva vida privada. I ara ja no hi veig remei: contesto trucades de feina a quarts de nou, vaig a reunions editorials amb una llibreta de cotxes de carrera den Clark i en l’últim dinar de Sant Esteve vaig aprofitar la pausa entre el caldo i els canelons per enviar un parell de correus.
Ara m’he resignat. Quan algú em pregunta per què duc una americana tan maltractada (algú fins i tot ha dit: “No et fa vergonya?”), sempre contesto el mateix: “La vida de freelance…”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada