El català i el carrer

 Avui pengem un post de luxe. L'Alícia Ferran reflexiona sobre la relació entre el català, el carrer i l'acadèmia. No us el perdeu! 

Hi ha un problema candent que afecta de ple els correctors de català i ens provoca molts maldecaps: la distància entre la normativa que dicta l’IEC i l’ús de la llengua als mitjans, a l’escola, al carrer. Qualsevol parlant, fins i tot els que hem estudiat la llengua en profunditat i ens hem après bé la normativa, té la sensació que mai no n’acaba de saber prou, que arribar a dominar plenament la llengua catalana és una espècie d’entelèquia, una prerrogativa d’erudits i acadèmics. Les causes històriques i socials d’aquest fenomen, les coneixem, i sabem que l’esforç que fan els acadèmics per posar dics a la promiscuïtat, per evitar que la llengua se’ns aigualeixi, és necessari. L’acadèmia fa de pont entre la tradició i l’actualitat, i és normal que tingui un caràcter conservador. Ara bé, és la nostra acadèmia excessivament prudent i conservadora? És tan zelosa de mantenir la puresa de la llengua que no pot acceptar que la llengua del carrer sigui un poti-poti d’impureses que els parlants s’han fet seves? Com es pot trobar, en definitiva, un equilibri entre norma i ús que acontenti a tothom?

El 8 de març de 2012, el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya va organitzar un interessant debat sobre aquest tema amb el títol d’«Estàndard i correcció en el català actual», en el qual van participar representants d’alguns dels àmbits implicats en aquesta polèmica (l’IEC, l’ensenyament primari i secundari, la universitat i els mitjans de comunicació). Al marge de les diferents opinions que s’hi van exposar, el debat va posar de manifest dues coses: que el tema interessa (la sala estava a rebotir de públic) i que els professionals que se les han de tenir amb la llengua en la quotidianitat de les aules i dels mitjans topen amb grans dificultats que l’acadèmia no sempre està disposada a resoldre.

Una de les veus més crítiques en aquest sentit fou la d’Albert Pla Nualart, conegut sobretot pels seus articles a l’Avui («Català a la terrasseta», alguns recollits al llibre Això del català. Podem fer-ho més fàcil?) i a l’Ara(«Un tast de català»). Com explica Joan Solà al pròleg del llibre esmentat, Pla pren una posició teòrica que es pot resumir en els punts següents: a) la llengua actual està massa condicionada per la normativa fabriana, que fou concebuda fa molt de temps i que encara avui és la bíblia que determina les decisions de l’IEC: caldria adoptar una actitud més flexible que permetés l’adaptació de la norma a la llengua actual; b) la llengua d’ús ha de partir de la llengua natural; ara bé, això no vol dir que s’hagi d’acceptar sense més tot el que es diu al carrer o als mitjans; es tracta de tenir present que la llengua la fan els parlants, que la funció de l’acadèmia no és dictar lleis, sinó fer atenció a la vitalitat de la llengua i destriar aquells canvis que són fruit de la seva evolució natural d’aquells altres que són producte de la mera interferència; c) el model d’estàndard composicional actual no és viable («un estàndard unívoc fet de retalls d’aquí i d’allà») perquè el català no té prou poder polític per imposar-lo; Pla defensa un model d’estàndards autònoms, que, en un procés d’autoregulació, acaben confluint en un supradialecte referencial (el central) per la força del mercat i dels grans mitjans de massa.

Aquí m’interessa remarcar els dos primers punts, ja que incideixen en la qüestió que exposava al principi: potser la distància entre normativa i ús no seria tan gran si l’acadèmia gosés amollar les amarres que la lliguen a la norma fabriana i fos més flexible a l’hora d’acceptar alguns canvis consensuats pels parlants, tant en l’àmbit del lèxic com, i sobretot, de la sintaxi. Hi ha normes que apliquem (els correctors i quatre gats més) perquè l’acadèmia ens ho mana, però que són completament artificials: per exemple, l’obligatòria caiguda de preposicions davant de que. Pregunteu a un professor com costa de fer entendre a un alumne que dir «estic segur de que vindrà» està prohibit, quan sintàcticament funciona de meravella i tothom, fins els polítics i els intel·lectuals, ho diu.

Urgeix un replantejament d’algunes normes que, en la pràctica, resulten obsoletes? És lícit demanar a l’acadèmia que s’atreveixi a fer una reforma profunda de la normativa per acostar-la als parlants? O, com digué Albet Pla en el transcurs del debat, no té el català prous problemes que encara hi hem d’afegir més dificultats?